La Giberga, un restaurant que és una promesa que s'acompleix. Un cap de setmana al Baix Camp

Aquest cap de setmana passat vam tenir l'oportunitat de visitar i fer un àpat al restaurant que ha obert recentment la Mai a la ciutat de Reus, La Giberga.
 

Aquest projecte materialitzat, la Mai el descriu com a: 

Treballem amb productes de la nostra terra i de proximitat, les verdures són de cultiu propi, els vins són en la seva majoria de les DO de la província de Tarragona, Priorat, Montsant, Terra Alta, La Conca de Barberà...

Neix La Giberga, un somni, una passió, un projecte personal. La Giberga te nóm de terra i te nóm de vi, són record d'infantesa, de rialles i jocs.La Giberga és un homentage al passat i una il.lusió de futur per un present que volem compartir amb tots vosaltres.

Vine i deixa't emocionar!! 

 

Aquesta promesa de deixar-te emocionar pren magnitud i consistència abans d'entrar a l'establiment quan a les vidrieres et trobes amb una benvinguda i una carta d'intencions, els primers versos del poema Priorat, poema conjunt de Miquel Martí i Pol i Lluís Llach:

Estimo aquesta terra
com un amant fidel i ardent,
aquesta terra meva
que cada jorn m’encén i em pren,
pell a pell ens compartim,
cos a cos ens aprenem
i el desig ens manté vius els somnis.

 

Aquesta terra adusta,
mirada bruna i llavis plens,
la sento en el meu ventre
com si dins meu hi fes arrels,
tornàveu del solituds,
pas a pas la reconec
i en l’amor la sento altiva i tendra.

La meva terra em porta
camins enllà de mi mateix,
reposo quan la miro,
quan en sóc lluny tot m’entristeix,
solc a solc la sento endins,
pel desig se’m fa present
que el meu cor sense ella no batega.
...

I els dos primer versos es converteixen en el leitmotif del restaurant, en la decoració com una signatura gegant, en la portada de les cartes, una clicada d'ull poderosa i distintiva que allí no s'hi juga, com tampoc a la cuina.

Un cop dins et trobes amb un local adust i sobri però càlid, que convida a les converses reposades, a mitja veu, sense més, sense interferències i que mai perd els orígens, i ho corraboren les fotografies antigues (les figues assecant-se en els canyissos, trencar l'olla, l'ofrena de coques...), el recordatori dels productes capitals de la zona: el raïm, les avellanes, les ametlles i les olives, per finalitzar, les taules decorades amb composisions fetes de sarments de vinyes... Tradició i modernitat sintetitzades sense estridències i amb encert!

Llàstima que només portàvem el mòbil per a fer les fotografies, que ni de bon tros capten l'essència ni del lloc ni del menjar... :(







La Mai fa una cuina sense escarafalls, és transparent i directa, sense postures ni impostures, franca, oberta i generosa. I és en la desfilada dels plats on constates la seva maestria i dilatada experiència alhora d'una proposta gastrònomica amb les idees clares i el cap ben despejat: productes de primera, de proximitat, les coccions lentes i amoroses, a consciència, i unes raccions molt més que generoses.

Per obrir gana uns tasts: foie amb una reducció de vi negre, un gaspatxo deliciós i equilibrat i unes llenques de pernil amb coca sucada de tomata que es desfeia a la boca.

De primers vam demanar una amanida de l'hort amb guatlles lleugerament escabetxades i una crema de carbassons especiada amb llagostins. Em va encantar que, per contra de molts llocs, trobes la txitxa exposada i després un llit de verd farratge, doncs no! amagats entre les fulles es van trobant trossos de guatlla esqueixats i que et recorden des del principi fins el final del plat que és una amanida amb guatlla, 10 points!

De segons vam demanar una cua de bou estofada amb vi ranci de la bota de Cal Martí i una cassola d'arròs del Delta amb ànec i naps. El Carles va comentar que la cua de bou estava tan ben guisada que feia temps que no probava cua de bou tan melosa.

Sobre la cassola d'arròs us puc dir que primer ens la van presentar en la seva paellera, ens van servir un plat i en acabat en van oferir menjar-ne més. De la cassola d'arròs, a veure què us dic? i que li faci justícia... entre gloriós i brutal, hummmmmmmm!!!! i, igualment que l'amanida, fora de la cuixa d'ànec anaves trobant daus d'ànec per tot el plat, i tan ben cuinat! sabeu? la cuixa d'ànec la podies anar disseccionant pels diferents muscles però la textura de la carn en boca no era gens fibrosa, ni asserraïda ni estellosa, es fonia!

Per acabar, i que ja no ens quedava un racó d'estómac per omplir, la Mai ens va sorprendre amb un tast de postres que ja pensava per a mi: Mare de Déu de l'Empenta! si ja no m'hi cap res més! i no sóc especialment llèpola... I aquí sí que ja em declaro admiradora i devota empedreïda de la cuina de la Mai! uns postres amb un punt de dolç suscint i lleuger, que no molesta, no empalaga, no et surt el sucre per les orelles i amb tots els sabors equilibrats. El tast va consistir amb una crema de vainilla (no soporto bé la vainilla... però quina vainilla aquesta de deliciosa!) amb maduixes (també anaves trobant sorpresivament daus de maduixes a dins de la crema), una amanida de fruites fresques amb infusió de té de gessamí, molt refrescant! I per finalitzar... al Carles li va oferir un semifred d'avellanes amb salsa de xocolata i a mi una rosta de Santa Teresa amb una sopa cremosa de taronja, delicada i lleugera com les puntes de coixí.

La promesa inicial es va anar confirmant plat rera a plat sense defallença, sense aturades ni sotracs, sense peròs ni abans, ni durant, ni després..., un plat portava a l'altre com una seqüència lògica i madurada llargament. Una experiència gastronòmica plena i emotiva que fa prometre:

TOR-NA-REM !!!

 

La carta de plats i la de vins no és extensa ni farragosa, però molt pensada i fa dubtar molt i molt a l'hora de triar. Preguntareu sobre els preus... per la qualitat i la qualitat i la qualitat -i la quantitat ingent- són més que raonables. Hem pagat molt més per a dues seguidilles o per aires i escumes pijas de mals imitadors adrianencs... Podeu trobar propostes tan suggerents com aquestes altres, per posar un exemple: timbal de patata "kennebek" amb botifarra negra, ou escalfat i tòfona, peix de llotja al forn amb caneló cruixent de poma, mil-fulls de peu de porc i fetge d'ànec amb crema de celerí. ENGRESCADOR! així que pagar per suculències tan apetitoses no han de doldre prendes...

La Mai ens va explicar que també fa un menú diari on s'inclou el café a un preu mòdic i que els plats surten per a cada comensal expressament, així no hi ha ni remanents, ni sobres, i per a mi això adquereix especial rellevança en la manera honesta que té la Mai a l'hora d'oferir la seva cuina.

El seu projecte és valent, sobretot pels temps que corren, però és un projecte de llarg recorregut que s'anirà consolidant i sobretot amb una excel·lent capacitat per a fidelitzar uns clients que esdevindran assidus i que ja estan una mica massa tips de falsaris i impostors dels fogons, o ja estan fins la coronilla de sortir un divendres o un dissabte i només poder fer un tapes-pizza, no és que tingui res en contra d'això, però no sempre és el que ve de gust... Trobar una proposta gastronòmica com aquesta per a una vetllada amb la parella, amb amics, on tot flueix i que l'espai s'hi fa còmplice i no escoltes les converses dels veïns doncs és més que gustós i agraït.

Mai, tenim el convenciment que la teva promesa serà exitosa i duradera, adusta i sòbria però càlida.

LA GIBERGA NO US DECEBRÀ!
Els nostres millors desitjos
i la nostra admiració!

 

Es creu que el mot Giberga és un mot que ha caigut en desús però la Mai ens va comentar que hi ha una partida de finques de vinyes a Porrera (imatge aquí...) que se'n diuen així i que també el nom es troba a Andorra per a designar també el mateix.

Més enllà del seu significat "perdut" podem arriscar-nos a aventurar que bé podria tractar-se d'un tipus d'accident topogràfic, ja que el català pren d'aquests topònims moltes paraules que després esdevenen cognoms: Serra, Puig, Llach, Pujol, Rius, Garriga,..., i hem trobat en el diccionari de l'Alcover Moll que Giberga és un llinatge i cal no oblidar que l'escriptor, fill de Valls, Narcís Oller bateja el seu estudiant de medicina de La Bogeria (1898), com Giberga... Sigui com sigui aquesta paraula suggereix i ressona a:

 

*********************** 
I si per aquelles coses de la vida voleu fer un tomb per la zona i fer nit us recomanem aquest allotjament:

Portat de manera familiar és un hotel rural senzill, agradable, molt net, acollidor i sobretot tranquil. Les habitacions tenen unes vistes espectaculars a les muntanyes de la Serra de Llaberia i al Cavall Bernat. Al peu de la muntanya de Colldejou i només a 20 km de Cambrils i a un tir de pedra del Priorat.

I us fem també dues propostes de visita que no us empedireu:

1. Pujar a l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, que té un accès molt bo i el lloc és espectacular. Compta amb servei de bar i de restaurant.

2. A Cambrils, i fins el dia 18 de setembre, podeu gaudir d'una visita a la sala d'exposicions 3 de 7, al vell mig de Cambrils, al carrer Drassanes 8. És la sala d'exposicions de l'artista local i projecció internacional David Callau, que exposa la seva obra conjuntament amb Maqui Gallego artista dúctil i d'obra madura que treballa amb ceràmica i que ha col·laborat amb el David Callau en diverses ocasions. També trobareu ceràmiques de la Francisca Ruiz, artista novel però que apunta maneres.

Gent!
continueu gaudint d'aquest tòrrid agost,
ens tornem a veure a setembre!!!!