Caragoles catalanes a ¿...?, amb coca de vidre ;)

No...? Us ho posarem més fàcil...

Aquesta entrada la volem dedicar a una amiga com la copa d’un pi, per les estones memorables que hem viscut i pensem continuar vivint amb el regal de la seva amistat i de la seva família... Doncs, sí, vam visitar a la nostra estimada Elvira!!!!!! Ni us imagineu com vam riure i quina xalera, eps! també vam parlar pels colzes de cuina, menjar, receptes, i altres coses de la vida... Aquestes dues receptes són seves, així que no només ens hem emportat bons records, bons moments i molt agraïment..., sinó que també dues petites joies culinàries, amb les que us quedareu ben astorats quan comproveu com són de fàcils de fer i que et treuen d’un imprevist o compromís de darrera hora en 3, 2, 1...

CARAGOLES D’ESCALIVADA

Les caragoles d’escalivada ens vam posar d’acord en editar-les el mateix dia, així que visiteu les seves que segur que se us caurà la baba de gust i us obrirà una gana de llop. A casa ja les hem fetes un parell de cop, amb dos tipus de massa diferent i vam haver d’amagar les que veieu fotografiades perquè es mengen a cremadent.
¡Vamos a por ellas!



Ingredients:
• 1 placa de massa de pizza o de full, en aquest cas de full
• 1 ou batut (opcional)
• Paper de forn addicional

Per a la farsa:
• Pebrot vermell, albergínia, tomàquet,... escalivats, o una samfaina al gust
• Filets d’anxova (o... imaginació al poder!)

Preparació:
Preescalfar el forn i tenir en consideració les indicacions de temperatura del proveïdor de la placa de massa que disposeu.

Estendre la massa de full sobre els marbres de la cuina, amb el paper de forn amb que ve enrotllada. Estendre una filera generosa de la farsa que tingueu preparada, que no estigui ben bé a la mitat de la placa, agafar cada extrem de la massa i doblegar-la cap a dins, perquè quan s’enrotlli quedi el farcit ben segellat.

Ajudats pel paper de forn l’enrotllem con si ho féssim amb un braç de gitano, i amb un ganivet de cuina ben esmolat anem fent les rodanxes d’un parell de centímetres, que anirem dipositant sobre una safata de forn preparada també amb paper.

Quan les hem col•locat, les endrecem una mica i modelem una mica per la base, perquè quan estiguin cuites no s’escapi la farsa pel davall.

Un cop cuites ja es poden servir.

COCA DE VIDRE

No sabeu quina felicitat! A casa hi ha un fan de la coca de vidre... la cara de felicitat que va posar quan va veure la primera ni us la imagineu, de debò que no! I és que sembla impossible que sigui tan fàcil... Elvira! ja ens diràs on vols que et fem un monument...! Aprendre a fer coca de vidre a Suïssa, esto sí que tiene delito...

La primera que vam fer va ser posant anissette i no ens va acabar de convèncer del tot, tenia un gust final massa ensucrat i empalagós... així que vam pensar que potser anís sec li aniria millor, a l’endemà vam córrer a comprar-lo a la bodega... En la primera coca tampoc li vam posar pinyons, venia a dinar la nostra cunyada que és al•lèrgica als fruits secs... I si la primera estava bona, la segona ni sus cuento!



Ingredients:
Surten tres coques ben majes
• 1 placa de massa de pizza (heu llegit bé!!!!!)
• Oli d’oliva verge extra DOP Terra Alta
• Sucre
• Pinyons (optatius)
• Corró
• Paper de forn addicional

Preparació:
Preescalfar el forn i tenir en consideració les indicacions de temperatura del proveïdor de la massa de pizza que disposeu.

Estendre la massa sobre els marbres de la cuina, amb el paper de forn amb que ve enrotllada. Estirar-la amb el corró tan fina com pugueu... tallar-la en 3 fileres per a què quedin les coques allargades, i acabar-les d’estirar.

Pintar-les bé amb l’oli d’oliva verge extra DOP Terra Alta, espolvorejar-hi sucre generosament al damunt, col•locar els pinyons i ja estan llestes per entrar al forn.

Si tafanegeu per la finestra del forn veureu que la massa va fent intents de bombollar-se, després es va daurant... quan obtingueu el grau de color que desitgeu ja les podreu treure del forn.

Punt important: només acabades de treure del forn pintar-les ipso facto amb l’anís sec, veureu quin crepiteig! Deixar-les refredar al damunt d’un enreixat, i a gaudir-les!

La primera que vam fer vam deixar uns trossos per a la fotografia, es van conservar magníficament durant tres dies, no havien perdut el cruixent per a res.

Bon profit, amics!