Cada primer diumenge de maig, a les 7 del matí repiquen les campanes de l'Església de la Mare de Déu de l'Assumpció de Gandesa, repiquen convocant als romers que faran el camí cap a l'ermita de La Foncalda, que riallers i carregats de fato inicien el camí, abillats amb el seu mocador al coll de color blau cel com el manto de la Mare de Déu i/o amb les cintes de colors... El dia abans, els xiquets recorren la ciutat cridant: A la Fontcalda...!
Uns segueixen el camí de les Costes, fent una atura al seu punt més àlgid per desdejunar-se i descansar, d'altres seguiran la sendera de la Vall de Navarro, però tots acudeixen amb la mateixa il·lusió.
Un xic més tard arribaran els vehicles amb els més tocatardans o que no els ve de gust fer el camí a peu, o per causes físiques que els impedexen fer els 13 Km que separa la població de l'ermita.
Sigui com sigui, i independent de filiacions religiones és una excusa perfecte per celebrar la festivitat amb els amics i familiars. Passejar pels Estrets, els de Dalt i els de Baix, refrescar-nos amb les aigües manantials i posar en remull els peus als Xorros d'aigües termals que sempre tenen la mateixa temperatura.
Així que amb aquest crit de festa, encetem una nova secció, on s'inclouran aquelles receptes que es poden portar en aquestes menjades festives a l'aire lliure.
Xicots i xicotes! agafeu aquest diumenge la cistella o el sarró, la bota o el carretell i uni-vos a conèixer:
A la Foncalda...!
Aquesta Jota Ebrenca és en memòria del meu avi Quim:
Vaja, que boniques aquestes tradicions. Són de les millors que podem conservar.
ResponEliminaA veure quines receptes ens proposes, que les anirem seguint amb interés!!
Jajajajajaja! besets per a tu i bicos per a la teva amoreta ;)
ResponEliminaLes tradicions s'han de conservar independentment que pel mig hi hagi unes o altres creences.
ResponEliminaAh! i la "jota" es una de les músiques tradicionals catalanes, tot i que molts pensen que només es canten a l'Aragó.
Francesc: tens tota la raó, la zona en qüestió es quasi més jotera que sardanista. La´dansada que és molt típica té ritme de jota, però es balla en cercles com la sardana i els vestits no tenen res a veure...
ResponEliminaBesetes!
Qué buena idea!!! me apunto, seré tu más fiel seguidora, así a ver si nos animamos a salir más por ahí jaja...
ResponEliminaUn besazo
Por cierto, que sitio tan chulo
Ya, ya, cualquier motivo es poco para pasarlo bien y comer, que poco te gusta disfrutar amiga mía!!
ResponEliminaA ver que cositas nos traes y así nos animas a seguir tu ritmo.
Muaackk guapetona
Qué bonito... me ha gustado todo... las fotos... la jota... la tradición... Las tradiciones llenan de encanto los lugares.
ResponEliminaDisfruta y... a la Fontcalda!
Quina romeria més xula, i la cançó del quico, no te preu!! ;-)
ResponEliminaun lloc preciós per anar-hi d'excursió!
ResponEliminaara haurem de fer als blocs la secció "carmanyola" dinars per emportar, jeje
pt!
M´encanta!! m´encanta!! crec que hauries de fer-te guia turística, ho has explicat tot tan bé i has posat unes fotos tan maques i que desprenen tanta pau que ja hi voldria anar-hi!!! et segueixo en aquesta nova secció...un petonàs
ResponEliminaAquestes tradicions s`han de continuar, i gaudir-les, anirem seguin-te en aquesta nova secció
ResponEliminaMolts petons
Quo: cuando quieras! nos pertrechamos de hornazo y allá de que vamos.
ResponEliminaLy: ya lo pedes decir, niña, que nos quiten lo bailao!
Pikerita: jajajajaja, a ver si para el año que viene us unís a la caminata ;)
Vermells: Doncs ja sabeu, a ritme de jotes que a la Fontcalda manca gent ;) (aquesta jota sempre la cantava el meu avi quan es volia fer el llonguis..., jajajajajaja).
Eva: la veritat és que sí que és un lloc molt xulo i molt inaudit perquè el paisatge per la zona és tot oleveres i vinyes, així que sembla impossible trobar aquests raconets...
Mª José: doncs ja ho saps! per a l'anys que ve... que hi anirem totes les kukins...
Fem un mos: a nosaltres també ens agrada molt, així no acabem de perdre les arrels.
Molts petons
Muchos besos
i gràcies pels vostres comentaris
M'ha agradat molt aquest post tan bonic!! Està molt bé conservar les tradicions nostrades. Al País Valencià es ballen jotes i boleros i d'altres danses tradicionals que no sabria explicar-te. Jo no en sé, de ballar. Però quan les veig ballar m'agafa ballaruga i em fot molt ser tan dolent amb els ritmes. Salutacions
ResponEliminaFrancesc: jo, millor ni parlo, que a no ser que els vapors ètil·lics em facin desmelenar jo no ballo gens, que ballo pitjor que un "pato marejat", jajajajaja.
ResponEliminaBesades
Maragda, amb aquesta explicació m'has recordat les excursions que feia de petita a les fonts del voltant del poble. Que bé que encara es mantinguin aquestes tradicions!! Ja tinc ganes de veure quins menjars ens prepares per aquesta secció. ;)
ResponEliminaPetons!
Mercè: com visc a Barcelona, fer aquestes menjades a fora m'esponja el cor...
ResponEliminaPetonets!
Desprès de llegir la teva crònica tincs unes ganes de poguer fer aquest camí, i amb tú si es possible!!!! Quines ganes de veure els menjars!! Per cert, la famosa clotxa es d'aquest día?? Mil petons per l'escriptora més bona del Mundo Mundial, toma ya!!!!
ResponEliminavaig estar-hi un cop, no de romeria però si d'excursió... l'entorn és formidable!!!
ResponEliminadel tot recomanable
Una abraçada
Elvira: Mira que et exagerada...! Jo encantada de fer aquesta excursió amb tu, així que ja ho saps...
ResponEliminaStHilari: Gràcies, sé que tinc la imatge una mica distorsionada pels sentiments que m'evoca el lloc. Està bé que algú amb una mirada més objectiva ho afalagui.
PETONS!!!!!!!!!!!