Llegenda de La Serena (I)

Carrer Miravet, Gandesa

Llegenda de tradició oral

Adaptació literària de Maragda Royo

SERENA

Vaig néixer al carrer d'Iriarte, al Raval de Gandesa i, de petit, l'àvia -que al cel sia- em deia 'xic, minja que si no vindrà la Serena i et prendrà', la dona no va saber, ni quan estava al llit tocada de mort que no em feia por la Serena, tampoc va saber els meus grans secrets de marrec fantasiós ni dels meus temors més íntims. Si us sóc sincer no sé perquè ara us els referiré.

De xic havia sentit parlar sovint de la Serena, a l'escola, el meu amic Goriet, un dia, d'amagat dels de casa, portà una estampa a colors de la Serena, era preciossíssima, no inspirava gens ni mica ni gota de por.

La Serena tenia cara de nina, com les que tenia la meua àvia a l'alcova, totes de porcellana elles, amb les seues blondetes com glop de llet tèbia i vaporoses de nata arrissada. La Serena tenia cabells de foc que voleiaven i unes boniques i glauques ales que li cobrien els peus, no era ni de bon tros lluny el personatge tètric, malèvol i raptor de xics que ens pintaven els adults.

Mossèn Primentó Fregit, com li dèiem la canalla a escola, si s'hagués assabentat que havia comparat la Serena a l'Arcàngel Sant Gabriel m'hagués titllat d'impiu i hauria fet córrer de valent el regle aquell de fusta ronyosa, que esgrimia amb aire amenaçador xiulant a les orelles amb el qual ens picava als dits i a les cuixes.

Goriet, que sempre havia estat molt aplicat, a l'hora del recreiu, narrà la història de la Serena, la llegenda d'una dona que, en vida, havia estat molt bonica i molt pretesa per hòmens de bé i molt ben disposats que feien cua per obtenir un dels seus somriures encisadors.

Però la Serena s'enamorà d'un aventurer ben plantat de mala reputació que l'abandonà en el Barranc de l'Infern, ella desesperada, amb la tristesa ben calada al fons del cor, emmalaltí. Al cap del temps, quan despertà del delirant ensonyament s'esglaià, tenia ales en lloc de braços, intentà xisclar i li sortí de la gola una melodia cristal•lina.

Conta la llegenda, que uns viatgers que anaven pel camí de les Carrubes quedaren encantats amb la veu encisadora, i mai més no tornaren a ca seua, mai ningú va testimoniar haver vist la Serena, però se sabia que morava a la Serra de Pàndols.

Per aquella època, anava cada setmana a catequesi i faria la primera comunió a la primavera vinent. Mossèn Primentó Fregit ens feia aprendre de memòria el catecisme -en el rebañito-, i els deu manaments, i totes les oracions i càntics, però el que més m'agradava i em posava més content que un pasqüet era que ens expliqués història sagrada, en sabia un futimer, i ens projectava unes filmines que embadalien.

Jo era un xicotet devot i obedient, resava cada dia, quan m'aixecava i quan em gitava, intentava emular el bon Jesuset. Després, ben calentó, enterrat sota les flassades, imaginava el meu Àngel de la Guarda, l'estimava infant com jo, rialler i bondadós, i amic de tothom. Malgrat tot, en el meu fur intern estava orgullós de tenir un Àngel de la Guarda per a mi tot sol, m'agradava dir-li en veu fluixeta-fluixeta que emparés la meua família i que no discutís amb llurs àngels, que no era propi d'un bon àngel, i li demanava que ens preservés de tot mal.

Un viatge em vaig enfadar amb el meu Àngel de la Guarda i vaig deixar passar dos dies sense dirigir-li la paraula. Mossèn Primentó Fregit m'havia renyat a classe i castigat. Jo no havia fet res, però no em vaig poder defendre, no volia ser un acusica, i el mossèn em va castigar i el meu Àngel no va comparèixer, no m'havia defès i m'indignà.

Aquest petit incident va passar d'una revolada, tal com s'escolaven els dies, un rera l'altre, de l'escola a casa, de casa a la catequesi, de catequesi a missa sense poder combregar, de missa a jugar a l'era. Després, la verema i les clotxes al di fora, les boles de neu, i l'aplegar aulives. Van venir els ametllers en flor, la processó al Calvari i el dejuni amb pataques i abadeixo. Per fi, la romeria a la Fontcalda, això sí caminant, com a bon romer.

La meua àvia havia enllestit el meu vestit de primera comunió, de mariner, era imponent, la vetlla no vaig poder aclucar ull de nerviós com estava, amoïnat que no m'oblidés de tot el que ens havia alliçonat Mossèn Primentó Fregit.

Era arribat el gran dia, vaig recórrer les fileres de bancs de missa fins arribar als de davant i vaig seure al costat de Goriet. Quin cap el meu! On s'asseuria el meu Àngel de la Guarda? En un dia com aquell d'assenyalat no podia faltar... Així, com qui no vol la cosa, vaig lliscar pel banc de fusta i vaig fer lloc al meu Àngel de la Guarda per si volia seure quan es presentés.

Després de combregar, exultant del fervor de Déu, vaig agenollar-me a pregar. Tot d'una! vaig sentir un frec lleugeríssim. Vaig obrir els ulls i d'esquitllada vaig veure un borrissol blanc i impol•lut, el meu Àngel. Havia vingut! Vaig fixar més la vista i vaig veure que el borrissol eren plomes petitones i flonges. Vaig girar el cap per veure'l millor i vaig veure un somriure franc i càlid. Vaig aixecar una mica més la vista perquè resulta que el meu Àngel era molt alt, i vaig distingir unes faccions finíssimes i uns cabells que queien en rulls per tot, uns cabells rojos de robí roent. Es va ajupir i em xiuxejà a cau d'orella, amb veu de campaneta melindrosa, 'em dic Serena, no em tinguis paor, jo vetllaré per a tu i els teus'.

Quan vaig despertar la meua àvia em digué que havia estat moltes jornades amb una febrada de cal déu que lo sinyó doctor no podia fer baixar, i que, finalment, la pulmonia que m'atacava havia remès.

És un record molt vague, i no podria dir amb exactitud si el que va succeir el dia de la meua primera comunió havia estat real o era producte dels meus deliris de malalt, però sí us puc ben asseverar que des d'aleshores, quan entrava a la cuina, ja no mirava amb ulls espantadissos les olles a bullir que hi havia al foc. Sempre m'he preguntat sobre l'estranya coincidència de la desaparició del meu temor i que la meua àvia havia deixat deixar de rondinar i de remugar. Sembla que la Bruixa del Campanar no vingué més a casa a moure els topins dels fogons i aquesta sí que em feia por de veres-veres.

Qui em contarà la història de la Bruixa del Campanar?

Barcelona, novembre de 1998